PLORS DE COCODRIL

Foscor, un “silenci de son” omple l’habitació d’una escola bressol on els més petits, els nadons, dormen la migdiada. Quants són? No ho sabem, però de ben segur que n’hi ha uns quants. N’hi ha set!!! Això sí, de moment, tots dormen.
S’obre la porta i algú entra, Qui és? La Senyoreta? No, és un l’electricista que ve per a canviar una bombeta d’un llum que és fosa. Li sona el telèfon. Ah, és el seu company que l’espera per esmorzar. Res, uns minuts i serà amb ell. Canvia la bombeta però en obrir el llum per comprovar que ja funciona s’adona d’on és. Ara sí, sense fer soroll intentarà tornar enrere, sortir, tancar la porta i que ningú es desperti. Però, ja és massa tard. Algú comença a plorar! Els seus plors en desperten un altre, i un altre, i un altre... Què ha de fer? Marxar?
No s’atreveix, no pot deixar-los plorant. Sona de nou el telèfon, però amb els nervis, li cau i el perd en la foscor. Sembla que ara ja ploren tots.
Després d’uns moments de pànic i de total desconcert aconsegueix a poc a poc de restablir la calma. Els gronxarà, acaronarà i els tranquil•litzarà. Descobrirà estratègies i aptituds davant dels més petits que mai no hauria imaginat. Els plors es convertiran en riures. Trastejarà els llitets d’una banda a l’altra com si fossin cotxes a gran velocitat, travessaran túnels d’altes muntanyes i s’amagarà per escapar de fantasmes que els volen espantar... Ballarà valsos, cantarà a la lluna i somiaran que els biberons i els bolquers floten per l’espai. Explicarà històries de cocodrils que bavegen i de germans més grans. Tornarà a jugar i retrobarà el nen que porta dins i que li permetrà sentir-se proper a aquells de qui es creia tan distants.